Atte: Antonio Garcia Arjona

Un petó per a tothom i gràcies, Cati.

La metamorfosi és el despertar d’una foscor.
Quan arriben al seu final, es transformen i són boniques i perfectes.
Però jo vaig veure una que no podia gairebé volar.

Ai, papallona! què et pot haver passat? Doncs el teu vol és lent.
Ves pujant esglaons, que tots tenim defectes; que tu ets important.

Viu el teu moment i alegra la teva amargor,
perquè has de sortir de la foscor i no fer bogeries.

Intenta volar, que tu pots.
Veuràs les flors de molts colors i obre el teu cor a altres amors.

I si això és poesia, ho vaig aprendre dia a dia de la pròpia vida.

La vida es breve, corazón;
aprovechemos el tiempo.
Acaríciame los senos,
acaríciame la cara,
acaricia mi cuerpo…

No necesito tus manos,
estás en mi pensamiento.

Acaríciame el Alma,
tú ya sabes lo que siento…

Pero acaríciame, corazón.

El meu poble era petit,
d’això ja fa molts anys
tots érem coneguts
on viviem amb afanys;
quan feia sol hi havia pols
quan plovia hi havia fang
però una cosa era certa
tots teníem la mateixa sang.

La sang d’un bon poble,
d’un poble que lluitava
perquè la seva llengua
fos de nou respectada.
No tenim cap dubte,
si tenim una gran confiança
érem com si fóssim uns
que haguéssim signat una aliança.

Volíem que els nostres costums,
nostra parla catalana,
així com nostra senyera
el mateix que la sardana,
per nostres places i carrers
amb la més gran llibertat
poguéssim tots proclamar
la nostra catalanitat.

Ara ho podem fer?
és encara interrogant
doncs ens falta voluntat
per saber tirar endevant.
És de gran sentiment
estimar on heu nascut
i portar dins vostre pit
de vostra regió l’escut.

Que és bonica vostra parla,
que tota parla és galana,
però si viviu amb nosaltres
comprengueu la parla catalana.
Ens heu ajudat, és ben cert,
però que aquí vau trobar
feina, benestar i comprensióç
això no ho podeu pas negar.

Comprenem vostres costums
admetem vostre pensar,
però sigueu conscients
no ens les vulgueu implantar.
Perquè Catalunya té vida pròpia,
té una parla -la més bella-
i té arrels i costums sense fi
no n’existeix altre com ella.

Que és la terra catalana
qui us rebé i us obrí el cor;
si us plau, gent d’Espanya,
tracteu-nos amb més amor.
Que res importa la forma
de parla, quan se sap somriure,
quan en el cor batega l’amor,
quan amb solidaritat se sap conviure.

Per viure tranquil i amb igualtat
no hi ha res com una bona amistat.

Una amistat sincera
una amistat amb alegria
la qual no pot mancar a la nostra vida
i ens du al camí de la il·lusió.

Il·lusió de guerres que es trenquen
d’enemics que es fan amics
i tot en conjunt l’alegria d’estar tots units.

És una paraula misteriosa
misteriosa en sí de veritat
que la portem dins nostre
amb tota felicitat.

Quan parlem d’amistat
parlem d’un nou instrument
un instrument que toca la melodia
per ajudar-nos a tots mútuament.

I tot això ens porta a la fe
la fe d’una realitat
d’una paraula tan meravellosa
com és l’amistat.

Ara que la mare és fora, ara sí que em vindrà bé
per escriure una carteta al meu Joanet, si ve.

Quan jo era joveneta, em vaig enamorar de tu,
i ara no et puc treure ni amb cadenes de foc.

Les amigues se n’enriurien de que tu i jo hàgim renyit.
Abans, tant que m’estimaves i ara m’hagis avorrit.

La mareta, innocent, tot això pronta ho sabrà.
Jo, enganyada de sis mesos, em vull enverinar.

Quan sentis tocar les campanes, sortiràs al carrer.
Quan vegis plorar els meus pares, i als meus germans també,
les germanes aniran negres amb el manto cara avall.

I tu, per poc que m’estimessis, et farà una pena molt gran
quan em donin sepultura, també em podràs visitar
totes les diades de Tots Sants.

Quan et casis i tinguis una nena, posa-li el nom meu
perquè quan tu la cridis, sempre pensaràs en mi.

Hoy voy a crear mi vida
tal y como yo deseo…
Crearé una sonrisa
en mi rostro
para cuando tú me mires
puedas saber de mí…

Hoy voy a crear mi vida
como hizo Miguel Àngel
con la Piedad, con el David,
el Moisés, …

Eliminaré el exceso de mármol
y así podrás ver la gran persona
que eres.