El blog del Servei d’Assessorament del CNL de Sabadell

Subscriu-te via RSS

  • Josep Mourinho

    Escrit per el 18/4/2012 a les 9.11 h, a General

    Habitualment sentim com des de molts mitjans de comunicació espanyols, i també des d’algun de català, s’anomena José, pronunciat a la castellana, l’entrenador del Reial Madrid. Sembla evident que aquí la similitud de la paraula escrita hi té molt pes i fa que molts no s’adonin que, encara que José s’escrigui igual tant en portuguès com en castellà, en el cas de José Mourinho, tractant-se d’un portuguès, cal pronunciar el nom amb fonètica portuguesa si volem respectar la llengua original del nom i la persona que el porta. En castellà i en portuguès la j no es pronuncia igual i d’entrada un castellanoparlant monolingüe no sap pronunciar-la sonora, cosa que afegeix més dificultats perquè pronunciï José a la portuguesa.

    La similitud de la forma d’un nom en una llengua i en una altra fa que tinguem tendència a pronunciar-lo d’acord amb la llengua en què estem parlant. Pronunciar-lo en la llengua original demana un esforç addicional que no tothom està acostumat a fer i uns coneixements lingüístics que no tothom té, i per això cal ser comprensius amb el ciutadà mitjà que es troba en aquesta situació. Ara bé, els professionals de la llengua oral –presentadors, locutors, oradors, professors, etc.–, haurien de ser plenament competents en la correcta pronunciació de noms.

    Una altra qüestió és que José Mourinho accepti que hi hagi persones que li pronunciïn el nom en castellà, al costat de les que li pronuncien en portuguès; i, més encara, que fins i tot ell mateix pugui pronunciar el nom en portuguès quan parla en portuguès i en castellà quan parla en castellà. I ho hem de respectar. Pau Gasol ha mantingut el nom a l’NBA i tant aquí com als Estats Units tothom el coneix per Pau, però Pau Casals es deia Pau a Catalunya i Pablo a fora i fins i tot també signava Pau o Pablo segons on es trobava.

    Però encara podem afegir el cas, semblant als anteriors, de persones amb cognoms originaris de llengües que no parlen o que no tenen com a primera llengua. És el cas del jugador argentí del FC Barcelona Javier Mascherano, amb nom castellà i cognom italià, que porta de corcoll més d’un periodista per la pronúncia del seu cognom: sentim a dir Mascherano tant amb pronúncia italiana –amb k– com amb pronúncia castellana –amb tx–, i fins i tot amb pronúncia francesa –amb x.

    Però com hem de pronunciar Mascherano? Com que el cognom és italià, l’hem de dir en italià? Com que el futbolista és argentí, n’hem de dir el cognom en castellà? Totes les possibilitats són igualment vàlides? D’entrada podria semblar que sí, però novament la resposta la tenim en el coneixement de la manera com es diu el jugador a si mateix i com vol que l’anomenin. I el jugador es diu Mascherano amb pronúncia castellana, i vol que se l’anomeni així o, en tot cas, amb pronúncia francesa, però mai amb pronúncia italiana.

    És la seva opció i l’hem de respectar. Igual que ens agrada que als Garcia –sense accent– se’ls respecti la seva voluntat de pronunciar el cognom amb fonètica catalana.

    La conclusió de tot plegat és que cadascú és lliure de dir-se com vulgui i que l’ideal seria que sempre anomenéssim una persona pel nom i pels cognoms amb què ella mateixa s’anomena, tant si és amb una única forma com si és amb més d’una. Això demana coneixement i voluntat per part dels qui ho volen dir bé, coneixement, competència i exigència per part dels qui ho han de dir bé i… paciència amb els altres!

    Article complet

  • Anem a Zaragoza?

    Escrit per el 12/3/2012 a les 10.35 h, a General

    Al llarg de la història, els topònims més coneguts del domini lingüístic d’una llengua han anat prenent formes diverses, generalment semblants, en les altres llengües. El London anglès (endònim) és el Londra italià i el Londres català, castellà i francès, per exemple (exònims). I el Girona català (endònim) és el Girona italià, el Gerona castellà i el Gérone francès (exònims).

    Actualment es recomana que no apareguin formes noves d’un topònim en altres llengües, i això no implica una cosa sinó dues: que no apareixeran formes noves i que les formes aparegudes al llarg de la història continuen sent vàlides.

    Però això vol dir que utilitzarem l’exònim indistintament junt amb l’endònim? És a dir, direm tant Ginebra com Genève? O fins i tot direm només Genève?

    Que a partir d’ara no hi hagi formes noves, ha de comportar que les formes originals desplacin, fins a arraconar-les, les formes de tota la vida en altres llengües?

    Un lloc on això ha passat és precisament a l’autopista AP-2. Si ens desplacem cap a l’oest, els rètols indiquen Zaragoza –tot i que la llei estableix diàfanament que als rètols hi ha d’haver, almenys, la forma catalana si és tradicional.

    La sorpresa augmenta quan circulem per l’Aragó en sentit oest i veiem que ara els rètols indiquen Lleida. Però aquesta sorpresa agafa un altre sentit quan sabem que la utilització de Lleida a l’Aragó i de Zaragoza a Catalunya és fruit d’un acord entre administracions impulsat per la part catalana perquè als rètols aragonesos no s’hi llegeixi Lérida.

    Però si veiem normal dir i escriure Ciutat del Cap, Brussel·les o Bucarest, aleshores per què ens fan por formes com Lérida en castellà o Gérone en francès fora del nostre domini lingüístic?

    La por a les formes no catalanes, sobretot a les castellanes, està vinculada amb les imposicions externes d’aquests tres últims segles –imposicions doblement perverses, ja que a més sempre han anat acompanyades de la prohibició de molts topònims catalans.

    Però hem de diferenciar bé que una cosa és un exònim, i sobretot un exònim fora del nostre territori –forma que també sol tenir una tradició centenària, per exemple Gerona o Gérone–, i una altra de ben diferent és que un règim genocida utilitzi aquest exònim per eliminar el nostre topònim. Si no sabem diferenciar això, és comprensible la nostra reacció de rebuig. Si ho sabem diferenciar, el rebuig és totalment innecessari i fins i tot irracional.

    Naturalment, aquest ús d’exònims i endònims està limitat amb bon criteri per l’ús oficial. Les administracions públiques, des de la Unió Europea fins als ajuntaments, utilitzen les formes oficials quan s’adrecen directament als interlocutors –Zaragoza a Saragossa i Firenze a Florència– i igualment és desitjable i saludable que segueixin aquest criteri el sector privat i els particulars. Les administracions també utilitzen les formes autòctones en tots els altres espais que ho requereixen –retolació, mapes, ensenyament, etc. Però aquestes mateixes administracions i tots els altres sectors de la societat –cultura, premsa, mitjans de transport, etc.– i la població en general, quan no s’adrecen directament a l’interlocutor utilitzen les formes pròpies de la llengua que estan fent servir en aquell moment. Per això, un diari de Saragossa escriu Florencia; un diari de Tarragona, Florència, i un diari de París, Florence.

    Ben diferent d’aquest ús normal, oficial i no oficial, és el vandalisme toponímic, que ben conscientment desfigura topònims d’altres dominis lingüístics, principalment amb la voluntat de degradar-los per accelerar la desaparició de la cultura que els ha originat. Sant Sebastià, la ciutat basca, és Sant Sebastià perquè aquesta és la forma catalana tradicional, però seria un error fer un paral·lelisme i voler convertir la població cordovesa de San Sebastián de los Ballesteros en Sant Sebastià dels Ballesters sense cap raó històrica, simplement perquè ens ve de gust fer-ne una adaptació ortogràfica, morfològica i lèxica. Per això, sovint barrejada amb la voluntat genocida esmentada anteriorment, va ser un disbarat majúscul la invenció de topònims que va fer el franquisme per substituir-ne molts de catalans. I ho és ara, també, el que alguns mitjans estan fent amb molts topònims balears que mai no han tingut forma castellana. La traducció de noms de carrers de poblacions catalanes no és menys inversemblant.

    Tornem a les autopistes i acabem. Que puguem llegir Lleida quan som al tram aragonès, a nosaltres d’entrada ens pot semblar que no ens fa cap mal, però als no catalanoparlants els fa el mateix mal que a nosaltres veure Zaragoza al nostre tram, perquè n’hi ha –d’allà i d’aquí– que acaben pensant sense adonar-se’n que el topònim es diu i s’ha de dir com apareix al rètol, en la llengua d’origen. De fet, volguda o no, és una manera indirecta d’afavorir que cada cop hi hagi més persones que parlant en castellà diguin que van a Lleida en comptes de dir que van a Lérida i que també n’hi hagi moltes que parlant en català diguin que van a Zaragoza en comptes de dir que van a Saragossa. O que van a New York, a Tolouse, a Praha

    Afortunadament, molts altres protagonistes de la comunicació al nostre país ho tenen prou clar o bastant clar, però els rètols de l’AP-2 són un bon reflex del que està en joc –i per això ho posem sobre la taula–: d’una banda, la mentalitat oberta i responsable pel que fa a la recepció de les formes no catalanes dels nostres topònims utilitzades sense cap mala intenció, i de l’altra, la continuïtat de la pronunciació i l’escriptura de les formes catalanes de sempre dels topònims no catalans.

    Article complet

  • Tothom

    Escrit per el 5/3/2012 a les 8.50 h, a Convencions

    Després de congratular-nos de l’elaboració de la Guia d’usos no sexistes de la llengua en els textos de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, en volem destacar els canvis més significatius .

    Amb la intenció de fer prevaldre la comunicació per sobre de la feminització a través de textos genuïns, llegibles i clars, la guia proposa tenir en compte el masculí plural com a recurs que inclou els dos gèneres i limita l’ús de la paraula persona i de determinats mots col·lectius. Destaca també l’ús del masculí singular amb valor no marcat, inclusiu d’homes i dones,  quan expressa un concepte o una idea més abstracta.

    Ho veurem més clar amb alguns exemples:

    Si escrivim que l’empresa donarà incentius a les persones treballadores deu ser que en donarà a les persones que treballen molt. I és que potser simplement volíem dir que en donarà als treballadors, a tots els treballadors. I si descrivim el perfil de la persona diplomàtica, no sabem si ens referim a les persones que tenen molt de tacte o als trets que caracteritzen els membres de la diplomàcia d’un país.

    Mots col·lectius com personal, cos, plantilla o veïnat els utilitzarem sempre que no tinguin un sentit ambigu. Direm Aviat ho sabrà tot el veïnat, però no Associació de veïnat, que podrem resoldre sense cap problema amb un masculí plural: Associació de veïns.

    I tampoc tindrem cap problema a escriure Centre d’atenció al client o una frase com La relació entre alumne i tutor amb un masculí singular que no fa referència a una persona concreta.

    Només ens queda afegir l’última novetat de la guia: que quan s’utilitzen formes dobles es fa la concordança només en masculí dels adjectius i els pronoms febles: L’usuari o usuària abonat té dret a utilitzar totes les instal·lacions del poliesportiu.

    D’aquests exemples en trobem molts a la guia. Però a més, el CNL del Vallès Oriental ha preparat un  número especial de la seva publicació Un cop de mà, molt útil per difondre d’una manera senzilla els criteris de la Guia d’usos no sexistes. Una guia que proposa que reservem l’ús de formes dobles per als casos en què es vulgui fer visibles les dones i que tinguem sobretot en compte el tipus de text, la finalitat i la destinació. Haurem d’intentar ser coherents, però això no vol dir que hàgim d’aplicar una única solució a tot arreu. Així visibilitzarem les dones sense transgredir la gramàtica de la llengua.

    Article complet

  • Tots i totes

    Escrit per el 8/11/2011 a les 13.28 h, a Convencions

    L’adoctrinament a què ens ha sotmès el dogma d’evitar els usos sexistes i androcèntrics  de la llengua ens ha fet bandejar el sentit comú. A còpia de repetir-nos que les clientes, les nenes o les treballadores no eren benvingudes quan no les teníem en compte en l’escriptura i en la parla, tots i totes ens hem obligat a fer dobles les formes de substantius i adjectius de qualsevol document que elaborem. Sense més, fins a l’extrem de trair el funcionament genuí del català.

    Que els textos de les administracions públiques han d’estar lliures d’usos discriminatoris és evident, però també ho és que en català i altres llengües el gènere dels substantius no té cap relació directa amb el sexe i que creure que aquest sistema relega el femení dins el masculí i crea una dependència de la dona vers l’home és un error. Cal partir de la base que el català té el masculí com a categoria gramatical no marcada pel que fa al gènere. El masculí plural, però fins i tot el masculí singular. Això vol dir, per exemple, que una clienta també serà atesa en una oficina que tingui un horari d’atenció al client.

    És veritat que la progressiva presència de les dones en àmbits socials i de responsabilitat i la tendència a relacionar gènere i sexe en els casos en què els referents són animats, han fet que cada vegada més es pugui percebre que el masculí pot ser excloent, encara que la referència no es faci a cap persona específica, però això no significa que hàgim de presentar batalla contra l’ús d’aquest gènere no marcat (masculí) sempre que ens referim a persones el sexe de les quals no es vulgui especificar.

    Per això celebrem que el Servei de Recursos Lingüístics de la Direcció General de Política Lingüística hagi elaborat la Guia d’usos no sexistes de la llengua en els textos de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, perquè és una eina que posa seny a l’aventura de les dobles formes i que impedirà que cap empresari català (o empresària catalana, evidentment) que encara ara estigui en disposició d’oferir places de programador informàtic sigui sotmès a una inspecció de la Seguretat Social i el Ministeri de Treball per ser sospitós de discriminar per raó de sexe.

    Article complet