Habitualment sentim com des de molts mitjans de comunicació espanyols, i també des d’algun de català, s’anomena José, pronunciat a la castellana, l’entrenador del Reial Madrid. Sembla evident que aquí la similitud de la paraula escrita hi té molt pes i fa que molts no s’adonin que, encara que José s’escrigui igual tant en portuguès com en castellà, en el cas de José Mourinho, tractant-se d’un portuguès, cal pronunciar el nom amb fonètica portuguesa si volem respectar la llengua original del nom i la persona que el porta. En castellà i en portuguès la j no es pronuncia igual i d’entrada un castellanoparlant monolingüe no sap pronunciar-la sonora, cosa que afegeix més dificultats perquè pronunciï José a la portuguesa.
La similitud de la forma d’un nom en una llengua i en una altra fa que tinguem tendència a pronunciar-lo d’acord amb la llengua en què estem parlant. Pronunciar-lo en la llengua original demana un esforç addicional que no tothom està acostumat a fer i uns coneixements lingüístics que no tothom té, i per això cal ser comprensius amb el ciutadà mitjà que es troba en aquesta situació. Ara bé, els professionals de la llengua oral –presentadors, locutors, oradors, professors, etc.–, haurien de ser plenament competents en la correcta pronunciació de noms.
Una altra qüestió és que José Mourinho accepti que hi hagi persones que li pronunciïn el nom en castellà, al costat de les que li pronuncien en portuguès; i, més encara, que fins i tot ell mateix pugui pronunciar el nom en portuguès quan parla en portuguès i en castellà quan parla en castellà. I ho hem de respectar. Pau Gasol ha mantingut el nom a l’NBA i tant aquí com als Estats Units tothom el coneix per Pau, però Pau Casals es deia Pau a Catalunya i Pablo a fora i fins i tot també signava Pau o Pablo segons on es trobava.
Però encara podem afegir el cas, semblant als anteriors, de persones amb cognoms originaris de llengües que no parlen o que no tenen com a primera llengua. És el cas del jugador argentí del FC Barcelona Javier Mascherano, amb nom castellà i cognom italià, que porta de corcoll més d’un periodista per la pronúncia del seu cognom: sentim a dir Mascherano tant amb pronúncia italiana –amb k– com amb pronúncia castellana –amb tx–, i fins i tot amb pronúncia francesa –amb x.
Però com hem de pronunciar Mascherano? Com que el cognom és italià, l’hem de dir en italià? Com que el futbolista és argentí, n’hem de dir el cognom en castellà? Totes les possibilitats són igualment vàlides? D’entrada podria semblar que sí, però novament la resposta la tenim en el coneixement de la manera com es diu el jugador a si mateix i com vol que l’anomenin. I el jugador es diu Mascherano amb pronúncia castellana, i vol que se l’anomeni així o, en tot cas, amb pronúncia francesa, però mai amb pronúncia italiana.
És la seva opció i l’hem de respectar. Igual que ens agrada que als Garcia –sense accent– se’ls respecti la seva voluntat de pronunciar el cognom amb fonètica catalana.
La conclusió de tot plegat és que cadascú és lliure de dir-se com vulgui i que l’ideal seria que sempre anomenéssim una persona pel nom i pels cognoms amb què ella mateixa s’anomena, tant si és amb una única forma com si és amb més d’una. Això demana coneixement i voluntat per part dels qui ho volen dir bé, coneixement, competència i exigència per part dels qui ho han de dir bé i… paciència amb els altres!