Consorci per a la Normalització Lingüística
Us presentem tots els contes de Sant Jordi de 2024
Us presentem el recull dels contes i llegendes, recollits i elaborats pels alumnes d’Intermedi 1 del SLC de Vic al primer trimestre, que van participar en el projecte del conte de Sant Jordi però que no van resultar escollits en el moment de la votació. Felicitem tothom per la feinada i la creativitat. Totes les llegendes són una delícia.
No us els perdeu! Hi aprendreu les històries populars dels seus llocs d’origen.
La llegenda de l’Albufera (Neus Fernández, País Valencià)
Hi havia una vegada, a la bonica Albufera de València, un peix xicotet anomenat Albus. Vivia a les aigües cristal·lines de l’Albufera, juntament amb tots els seus amics. Un dia, mentre nedaven alegrement, van sentir un rumor que venia del poble més proper.
Es deia que un ésser màgic vivia a les profunditats de l’Albufera i que tenia el poder de concedir un desig a qualsevol ésser viu que li ho demanara correctament. Albus, ple d’emoció, va decidir que seria el valent que sol·licitaria el desig.
Va nedar el més ràpid possible fins al lloc on es deia que estava l’ésser màgic. Allí, va trobar la bonica Sílvia, una sirena encisadora que guardava el secret i concedia els desitjos. La sirena, amb la seua veu mel·líflua, li va preguntar quin era el seu desig.
El peix va explicar com volia que totes les persones cuidaren i protegiren l’Albufera, la seva llar. Volia que entenguiren la importància de mantindre netes les seues aigües i de preservar la seua bellesa natural per a futures generacions.
Commoguda per la noblesa del desig d’Albus, Sílvia va dir que sí amb el cap i li va assegurar que la seua petició seria concedida. Albus va tornar emocionat amb la resta d’animals de l’Albufera i els va contar el que havia succeït.
Des d’aqueix dia, els animals de l’Albufera i les persones es van unir per protegir i cuidar aquest lloc meravellós. Junts, van netejar les aigües, hi van plantar arbres i van promoure l’educació ambiental perquè tothom poguera aprendre a respectar i estimar l’Albufera. Va tornar a ser un lloc ple de pau i bellesa, on els animals i les persones vivien en harmonia. Gràcies al desig d’Albus i a l’ajuda de Sílvia, es va convertir en un exemple de conservació i amor per la natura.
I així, cada vegada que algú visita l’Albufera, pot observar la bellesa de les seues aigües i escoltar la rialla dels animals que viuen allí, recordant la història del valent peixet Albus i la meravellosa sirena Sílvia.
El guajojó (Jainy Ramírez, Bolívia)
A la negror de la selva i quan la nit s’ha tancat del tot, de sobte sol sentir-se un so de llarga i ondulant inflexió, agut, vibrant i estremidor. Es diria que és un plor, o més aviat un gemec prolongat que eleva el to i la intensitat, i que es va apagant lentament com s’apaga la vibració d’una corda.
Escoltar-lo fa por i altera l’ànim, predisposant a pensaments lúgubres i taciturns. Es diu que hi ha hagut persones que han quedat amb la raó minvada i un punt menys que extraviades.
Se sap que qui emet aquest cant és un ocell solitari al qual anomenen guajojó per motius d’onomatopeia. Són pocs els que l’han vist, i aquests pocs no saben donar raons de com és i on va anar. Parlen, això sí, d’una antiga llegenda.
Era una jove indígena tan bella com graciosa, filla del cacic de certa tribu que vivia en una clariana de la selva. Estimava i era estimada per un mosso de la mateixa tribu, ben plantat, de cor més tendre que els guerrers.
En assabentar-se d’aquells amors, el vell cacic va trobar que el mosso no era mereixedor de la seva filla, i va acabar la relació de la manera més fàcil. Va cridar l’amant i, amb les seves arts màgiques, el va conduir a l’espessor de la selva, on el va matar.
Després d’experimentar la prolongada absència de l’amant, la indígena va caure en sospites i va començar la recerca selva endins. En tornar a casa amb la dolorosa evidència, va increpar el pare i el va amenaçar d’avisar del crim que havia comès.
El vell bruixot la va transformar a l’instant en au nocturna, perquè ningú descobrís res. La veu va passar a la gola de l’ocell, i d’aquesta manera va seguir l’inacabable lament per la mort de l’estimat. Això és el que expliquen els veïns sobre l’origen del guajojó i el seu cant febril a les nits selvàtiques.
Popol Vuh (Leidy Mayra Vázquez, Mèxic)
Abans de tot, no hi havia res. Només existien el mar i el cel, molt tranquils, i tot era fosc. Un dia els déus van decidir crear la terra, el dia i la nit, muntanyes, corrents d’aigua, plantes i animals, però es van adonar que els animals no podien parlar ni lloar els déus.
Van decidir crear, abans de l’alba, algun ésser que els lloés i per això van intentar crear un humà.
Primer van intentar fer-lo de fang, però va caure i es va trencar. Després van intentar-ho amb fusta, però eren massa durs, i amb la pluja es van podrir. Quan faltava poc per a l’alba van provar de fer-ho amb blat de moro, i es van adonar que era el material perfecte. No era massa dur ni es trencava.
Per tant, els humans estan fets de blat de moro i, com que hi ha molts colors de blat de moro, hi ha humans amb la pell de colors diferents.
La llacuna de l’inca (Juan Carlos Suárez, Colòmbia)
Amagada a les altures de la serralada dels Andes, a Portillo, hi ha una bella llacuna que avui es coneix com a llacuna de l’inca. Algunes persones asseguren que les seves aigües tranquil·les, de color maragda, es deuen a una romàntica història d’amor.
Abans que els espanyols arribessin a aquestes terres, els inques havien estès els seus dominis fins a les riberes del riu Maule i, com que es consideraven fills del sol, els cims andins eren l’escenari ideal per fer-hi els seus rituals i cerimònies religioses.
Segons la llegenda, l’inca Illi Yupanqui estava enamorat de la princesa Kora-llé, la dona més bonica de l’imperi. Van decidir casar-se i van escollir com a lloc del casament un cim situat a la vora d’una clara llacuna.
Quan la cerimònia nupcial va concloure, Kora-llé havia de complir amb l’últim ritu, que consistia a baixar pel vessant del turó, amb el vestit i les joies, acompanyada pel seu seguici. Però el camí era estret, cobert de pedres relliscoses i envoltat de precipicis.
Va ser així com la princesa, mentre complia amb la tradició, va caure al buit. Illi Yupanqui va sentir els crits i va arrencar a córrer, però quan va arribar al costat de la princesa estava sense vida. Angoixat i trist, el príncep va decidir que Kora-llé mereixia un sepulcre únic, per la qual cosa va fer que el cos de la princesa fos dipositat a les profunditats de la llacuna. Quan Kora-llé va ser a les profunditats, envoltada de lli blanc, l’aigua màgicament va agafar un color maragda, el mateix color dels seus ulls.
Es diu que des d’aquell dia la llacuna de l’inca està encantada, fins i tot n’hi ha que asseguren que, algunes nits de pleniluni, l’ànima d’Illi Yupanqui vaga per la superfície quieta de la llacuna emetent laments tristos.
La llegenda de la muntanya de l’os Ayudag (Tetiana Malenka, Ucraïna)
Fa molts anys, a les terres de Crimea, hi vivia un ramat d’ossos que tenien un líder molt vell i savi.
Un dia, quan ells anaven a caçar, va trobar un vaixell destrossat amb una nena petita a dins. El líder va decidir que la cuidarien. La nena va créixer amb el grup d’ossos fins que va ser una noia jove guapíssima.
Un dia, els ossos van anar a caçar com sempre i la noia va trobar un vaixell amb un noi jove i malalt. Ella va començar a cuidar-lo fins que el va curar. Es van enamorar molt i ell va convidar-la a anar a viure a casa seva.
Van agafar el vaixell i van marxar. Mentrestant, els ossos van tornar de caçar i van veure que no hi havia la noia. El líder va entendre el que havia passat, va córrer a la vora del mar i va trobar el vaixell molt lluny. Va començar a beure’s l’aigua del mar, però ja era massa tard.
A partir d’aquell moment, l’os vell està estirat a prop del mar i està trist, esperant que torni la noia.
El mico Careto (Marisol Lucena, Granada)
Aquesta llegenda s’explicava als pobles petits que envoltaven Sierra Nevada. Parlem del mico Careto, una espècie de mico de cara ferotge. En altres pobles, es parlava d’un follet, també amb cara de pocs amics.
La llegenda explica que a Sierra Nevada, una zona muntanyosa, rieres d’aigües fredes i boscos frondosos, molts turistes tenien curiositat per explorar el lloc. La serra ja tenia petits pobles que l’envoltaven. Hi vivíem gent molt senzilla, de caràcter humil, acostumada a viure allà sense regalar-se gaires capricis.
No sabem quan la gent va tenir curiositat per endinsar-se en aquest lloc i pujar als cims, però aquells pobles van començar a rebre turistes. La gent del poble tenia molt respecte a la seva terra, una petita visita no molestava, però de mica en mica van anar arribant-hi més turistes, cada cop amb més ganes de visitar els poblets. Es van començar a omplir de gent, es van trepitjar les terres de conreu i es van molestar les ovelles, que pasturaven tranquil·lament.
En algun moment tot comença. Turistes que diuen que quan escalen la muntanya nevada, el mico Careto els talla les cordes, provoca allaus. En definitiva, defensa la seva terra.
En el fons, que circulés la llegenda va anar molt bé durant molts anys, ja que la por i el respecte van aconseguir que es tingués respecte i que es conservés la natura. La gent del poble sempre ha tingut molt en compte aquesta llegenda.
En Chullachaqui (Scarlet Iturraran, Perú)
Explica la llegenda que durant molts segles a l’Amazònia peruana habitava molta gent en harmonia amb els boscos. Tot això va canviar quan van arribar a la selva amazònica homes de fora que van començar a tallar arbres del bosc i a caçar animals sense mesura.
El bosc estava molt disgustat i per protegir el seu territori hi va fer aparèixer una criatura barreja de dimoni i follet que es diu Chullachaqui en castellà i Chulla Chaji o Tsulla Chai en quítxua. Vol dir ‘peus desiguals’, i la criatura té un peu de persona i l’altre d’animal, de cabra, porc, porc senglar o alguna altra cosa semblant.
En Chullachaqui té l’aparença de mascle, amb cara d’adult, cabells llargs i una barba, però amb cos de nen i una bona panxa. La seva funció és protegir els animals i les plantes que hi ha al bosc, per això castiga aquells que tallen arbres o cacen.
Aquest ésser té el poder de transformar-se en una persona o en l’animal que ell decideixi per enganyar la seva víctima i emportar-se-la a la profunda i espessa selva peruana. Tot i que pot canviar de forma, l’únic que manté igual són els peus.
També és capaç de llençar troncs i llamps per espantar la gent. A més, pot canviar el clima, dominar la pluja i comunicar-se amb els animals perquè ataquin persones.
Una vegada els homes tallaven i tallaven arbres del bosc sense repòs. Un d’ells es va perdre i en aquell moment va aparèixer en Chullachaqui transformat en un dels seus companys tallaboscos, però el noi no es va adonar que tenia un peu d’animal. Va començar a cridar-lo, l’home el va seguir i de cop va desaparèixer.
Quan els altres van adonar-se que el company no hi era, van iniciar una recerca. Van trobar-se un gos molt maco i, en veure que tenia una pota diferent, van començar a seguir-lo. Aquest gos en realitat ers Chullachaqui, que els tenia reservat un gran ensurt.
En arribar a les profunditats de la selva, prop d’un gran arbre, en Chullachaqui va agafar la seva forma original, els tallaboscos van espantar-se i van marxa corrent. Per més que corrien no podien sortir del bosc. En tot moment sentien el seu riure tenebrós, al mateix temps que els perseguien i picaven izules i huayrangas.
Els homes es van desmaiar de tant dolor, i després de moltes hores uns veïns van trobar-los. Van marxar explicant el que els havia passat i mai més no han tornat a tallar arbres ni caçar animals. Aquests fets succeiran cada vegada que hi hagi persones que vulguin fer mal al bosc de l’Amazònia peruana.
Sota Pacheco (María Pestana, Veneçuela)
La història que hi ha darrere l’expressió veneçolana, que es diu quan arriba el fred.
La llegenda té el seu origen segles enrere, un dilluns 4 de gener, quan la temperatura va arribar a 10 graus centígrads. Molts veneçolans rememoren aquesta història.
Explica la llegenda que Antonio Pacheco, un floricultor que vivia a Avila, baixava a Caracas a la temporada de fred, amb un arreu de rucs carregats de flors i acompanyat d’una cobla que anunciava, al camí: “Arriba Pacheco, arriba Pacheco”. Arribava a la capital entre els mesos de novembre i gener. Baixava justament quan Caracas, a les sis del matí, estava coberta de boirina.
Pacheco arribava a Caracas pel camí dels espanyols i entrava per la porta de Caracas a la Pastora. Venia les seves flors davant de la famosa església d’aquesta zona i descansava del llarg viatge. Després seguia el seu camí cap al mercat de les flors de Sant Josep, on acabava de vendre les flors.
El recorregut el feia tres vegades a la setmana. Pujava i baixava amb els seus rucs i les seves flors entre el mes de novembre i finals de gener, i tornava novament al novembre.
D’aquesta manera, els caraqueños ja sabien que quan baixava havia arribat el fred. “Aquí ve Pacheco”, “Sota Pacheco” o “Arriba Pacheco” eren les frases que feien servir els habitants. Unes expressions que amb el temps es van consolidar en el llenguatge dels capitalins. També se’n fan servir d’altres com “Ja se sent el Pacheco”, per fer notar que ja està arribant el fred, o “Aquest any ve fort el Pacheco” per dir que el fred és més fort que l’any anterior. I així recordem l’emblemàtic Pacheco com un personatge que anuncia l’arribada del fred i del mes de desembre a Caracas.
La penya de la Pastora (Jorge Blanco, Burgos)
Burebista (Ana Maria Manole, Romania)
Fa més de dos mil anys va néixer una llegenda, Burebista, un dels més coneguts reis de Dàcia. Conegut en historiografia, va unificar les tribus.
El geògraf Strabon afirma que va arribar davant del poble darrere d’uns guerrers i que va ser ajudat per l’administració del nou regne del capellà Deceneu. El territori que dominava Burebista era del Danubi fins al mar Negre. Va ser considerat el primer i el més gran dels reis que van dominar Tràcia, senyor del territori de l’esquerra i dreta del Danubi.
Per als romans l’estat representava un perill. Burebista es va implicar en una guerra civil de l’Imperi romà, que va tenir com a protagonistes Cèsar i Pompei. Va oferir suport a Cèsar. Pompei va ser vençut. Al final planejava atacar Burebista, però va morir assassinat.
L’estudiant religiós i la poma (Salih Bugarda, El Marroc)
Un estudiant anava cada dia a estudiar religió a un poble. Pel camí es trobava un castell amb uns jardins amb molts arbres de tot tipus de fruites. Hi havia una pomera amb unes branques plenes de pomes, fora de la muralla del castell. L’home tenia moltes ganes de menjar, però no havia dut res.
“Sembla que Déu va crear aquesta poma per a mi, per alleujar una mica la gana. No, no em puc menjar aquesta poma abans de demanar permís a l’amo d’aquest castell”.
“Què faig ara? Me’n moro de ganes. No, no pots agafar coses il·lícitament. Ah, que tossut soc, si aquest jardí té milers de fruites, i com vols que se n’adoni per una poma menys. Ni tampoc el faria pobre. Me’n moro de ganes”.
Finalment va arrencar la poma i se la va menjar. Va arribar a casa preocupat i molt penedit. Durant la nit no va poder dormir. “Què t’ha passat, fill meu? No puc dormir, mare”. “Has d’anar a dormir. Recorda que demà t’has de llevar molt d’hora per anar a estudiar religió. Són molt importants aquests neguits, o et fa mal alguna cosa?” “Sí, em fa mal la meva consciència!” “La teva consciència et fa mal?” “Sí, he comès un error molt greu que no havia fet mai a la meva vida, i no he pogut dormir”. “Quan vas cometre aquest error?” “Quan anava a estudiar religió”.
La mare, molt enfadada: “Com has dit, que anaves a aprendre religió i que has fet enfadar Déu? A qui no aplica la religió que aprèn, no li beneficiarà ni en aquesta vida ni en l’altra. Doncs explica’m què has fet”. “No puc mare, tinc vergonya de dir-t’ho, però et prometo que demà al matí em llevaré molt d’hora i faré tot el que pugui per poder corregir el pecat”. “D’acord, és una promesa entre tu i jo.”
L’endemà es va dirigir directament cap a l’amo del castell per demanar-li perdó. “Bon dia, m’ha dit el conserge que em volies parlar, doncs endavant”. “Sí, senyor, soc un estudiant de religió que ahir vaig passar per davant del castell i vaig agafar una poma que estava penjada en una branca, sobre la muralla”. “Et vas menjar una poma?” “Sí, tenia molta gana i no portava diners”. “Per què has vingut ara aquí?” “Perquè vinc a demanar-te perdó pel pecat que vaig cometre i a més a més tinc por de morir-me i trobar Déu sense que m’hagis perdonat”.
L’amo del castell va trobar molt estrany com s’havia preocupat el jove religiós, només per una poma que va agafar sense permís. Li va agradar molt l’estudiant, li va veure bons modals i el va trobar tan ben educat… però no li va dir res. Va fer una cara com si estigués força enfadat amb ell.
“Però què has fet? Robar fruita del meu jardí sense permís de ningú?” “He dit que estava morint-me de gana”. “Per què no has picat a la porta per demanar-me permís?” “Sí, aquest és l’error, que no ho vaig fer, però per això he vingut ara, perquè puguis perdonar-me.” “No! Mai t’ho perdonaré, perquè has menjat de la meva propietat i estaré enfadat amb tu fins l’altra vida davant de Nostre Senyor!”
Es va sentir la crida d’oració de la mesquita perquè anessin a pregar. El senyor de la poma va començar a caminar per anar a resar a la mesquita, i el pobre jove darrere d’ell. “Si us plau, espera’m, que faré tot el que em demanis perquè puguis perdonar-me. I estic disposat a treballar durant un any sense cap recompensa. Si us plau, no em facis arribar tard a l’oració”.
Van anar tots dos a la mesquita a resar i no li parava de demanar perdó, i que faria qualsevol cosa per compensar el pecat. A la tornada de la mesquita: “M’has dit que estàs disposat a fer qualsevol cosa que et pugui demanar, oi?” “Sí, així mateix”. “Doncs tinc una filla única i vull que et casis amb ella”. “Vols que em casi amb la teva filla?” “Sí, aquesta és la meva condició perquè pugui perdonar-te. Et veig callat. No has dit que acceptaries qualsevol cosa perquè et perdonés?” “Sí, que ho dit, però ara mateix no estic en condicions per casar-me. Només soc un estudiant de religió i no disposo d’economia”. “No has de pagar res, t’ho pago tot i fem aquí la boda al meu castell”. “Doncs tracte fet… o mai t’ho perdono?” “D’acord, ho accepto”. “Tu has estat sincer a explicar que havies agafat una poma i jo també ho seré amb la xicota”. “Però què vols dir?” “La meva filla és sord-muda, cega i discapacitada, i tampoc pot caminar!” “Oh, Déu meu, tot això en una filla única”. “Pensa-t’ho bé, espero la teva resposta aquest cap de setmana”.
La mare: “Què vols fer, fill meu? Acceptaries casar-te amb aquesta noia i amb discapacitat?” “No sé què fer, mare, es veu tot difícil”. “Has d’anar demà a parlar amb el seu pare i li expliques la teva decisió”. “Si em caso amb ella l’he de cuidar tota la vida”. “I en el cas que no t’hi casis?” “El seu pare no em perdonarà haver menjat del seu jardí”. “Doncs només et queda única opció, has de resar i parlar amb Déu, perquè el nostre profeta ens va ensenyar com accedir a Nostre Senyor i parlar amb ell en una situació difícil. Ell et guia bé si vas pel bon camí, i si no és el teu destí veuràs que et guiarà per un altre camí”.
Per fi el jove va fer tot allò que li va explicar la seva mare, va fer l’oració i va parlar amb Déu. Li va demanar si aquest casament li enviava algun senyal o si tot el contrari, el desviava per un altre camí.
Es van trobar l’home ric i el pobre estudiant: “Dius que has resat amb fe de casar-te amb la meva filla? Em pots dir com et sents ara?” “Sí, és clar, em sento molt bé i amb bona sensació que Déu farà el miracle perquè tot surti bé amb aquesta noia, i per estar molt bé amb ella.” “Encara que has sabut que té tot tipus de discapacitats has acceptat de casar-te amb ella?” “Sí, perquè veig que és una prova de Déu. Si tinc paciència amb ella, em perdonaràs”. Oh, ets un jove molt correcte, no he vist mai un home a la meva vida tan creient i correcte”. “Ah, sí? Així vols dir que m’has perdonat el pecat que vaig cometre?” “És clar que sí, estàs perdonat, i també et confirmo el casament. Ara pots anar a veure la teva dona per primera vegada, que t’està esperant allà asseguda a l’habitació”.
El xicot va entrar-hi amb moltes ganes de veure-la i de descobrir com era. Caminava i des de lluny li semblava com una princesa. Va quedar sorprès i li va encantar. “Déu meu, tan maca i tan preciosa i té totes aquestes coses? Sord-muda, cega i tampoc pot caminar. Totes aquestes discapacitats”.
Però no se’n va recordar que era sord-muda, i la va saludar: “Hola!” Ella: “Hola!” “Què has dit, parles?” “Sí que parlo”. “M’has respost, i això vol dir que m’has sentit?” “Sí, és clar que t‘he sentit. Endavant, ja pots seure” “O sigui que em veus dret?” “És clar que et veig”. “Oh, estàs caminant”. “Sí. Que et sorprèn, això?”
El teu pare em va dir que eres cega. “Ah, vol dir que només miraré l‘home amb qui em casi, no em miro qualsevol”. “Però també em va dir que eres sord-muda”. “Sí, això vol dir que només escolto les coses bones i lícites”. “Però també em va dir que no parlaves”. “Sí, només dic la veritat i coses correctes”. “Però em va dir que tampoc caminaves”. “Només camino cap on no faci mai enfadar Déu”.
“Oh, Déu meu, Senyor, això només va ser una prova del teu pare?” “Sí, i has superat totes aquestes proves. El meu pare m’estima molt i va buscar-me un xicot correcte, ben educat i que temés Déu. Quan vas venir a demanar perdó només per una poma del nostre jardí va veure que eres l’home de la meva vida”. “Una única poma m’ha fet guanyar una noia tan preciosa com tu!”. “Tal com diu Nostre Senyor, a qui té por de Déu li donarà una sortida i el proveirà d’on no s’ho espera”.
Es presenta a Vic el conte de Sant Jordi, La llegenda del guaranà
Ahir dia 15, al vespre, les cinc entitats que participen conjuntament en el projecte del conte de Sant Jordi es van trobar a l’Escola de Música de Vic per presentar-hi La llegenda del guaranà.
Des de fa uns quants anys, aquestes cinc entitats col·laboren per dur a terme la publicació d’un conte molt especial, que aprofiten per felicitar la diada.
Alumnes del Servei Local de Català de Vic n’escriuen el text i l’adapten; alumnes de La Farinera en creen les il·lustracions i també la versió digital; alumnes del curs de teatre de Scenic Vic hi posen veu i dramatitzen la història; alumnes de l’Escola de Música de Vic posen música a la versió digital, i treballadors de la Fundació Tapís fan la publicació, en paper reciclat, del conte.
El resultat final és un conte escrit, il·lustrat, dramatitzat, musicat i editat per cinc entitats de la ciutat. Amb el valor afegit del que cadascuna sap fer.
Aquest any es tracta de La llegenda del guaranà, una història popular coneguda al nord del Brasil. Va ser la llegenda més votada pel grup d’Intermedi 1, de Vic, al primer trimestre del curs, a partir de la proposta presentada per part d’una companya d’aquest país. La versió definitiva del conte és un treball cooperatiu d’aquest mateix grup classe.
Alumnes i voluntaris del CNL Osona participen a Vic a l’acte del Dia Mundial de la Poesia
L’any 1999 la UNESCO va proclamar el 21 de març Dia Mundial de la Poesia. Per celebrar ho, la Institució de les Lletres Catalanes i la Federació Catalana d’Associacions i Clubs Unesco promocionen aquesta celebració arreu del territori.
En aquest marc, alumnes i participants del Voluntariat per la Llengua han participat a l’acte del Dia Mundial de la Poesia, molt lluït, que avui ha tingut lloc a la biblioteca Pilarin Bayés, de Vic.
Les set persones que, de manera excel·lent, han llegit el poema de Vicent Andrés Estellés en representació del CNL Osona han estat Eva López (valencià), Joe Bajana (castellà), Elena Abramova (rus), Chaymae El Yakhloufi (àrab), Nadia Asbai (francès), Ikram Kadri (alemany) i Mandeep Kaur (panjabi).
Poema del Dia Mundial de la Poesia 2024
XLII
m’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.
m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,
aquell melic,
com la primera dent d’un infant.
Vicent Andrés Estellés , Obra Completa IV [Horacianes], 2017
Més informació sobre el Dia Mundial de la Poesia:
https://cultura.gencat.cat/ca/ilc/que-fem/programes/dia-mundial-de-la-poesia/dmp-2024/index.html
Notícia del CNL Osona:
21 de març, Dia Mundial de la Poesia
L’any 1999, la UNESCO va proclamar el 21 de març Dia Mundial de la Poesia (DMP). Per celebrar-ho, la Institució de les Lletres Catalanes i la Federació Catalana d’Associacions i Clubs Unesco promocionen aquesta celebració tant en el nostre domini lingüístic com a la resta d’Europa i del món amb l’elecció d’un poeta i un poema. Partint d’aquesta composició, s’elabora un fullet amb l’original en català i la seva traducció a vint-i-dues llengües. Es promou l’organització d’accions poètiques, presencials i a través de les xarxes, i s’organitza un acte central.
En la dissetena edició del DMP, s’ha escollit un poema de Vicent Andrés Estellés, de qui enguany commemorem el centenari del naixement.
Breu biografia
Nascut a Burjassot el 1924 i fill d’una família de forners, va fer les primeres aproximacions a la literatura a través del gènere teatral, i no va trigar a escriure versos. Un cop acabada la guerra va exercir diversos oficis, des de forner fins a mecanògraf o orfebre, fins que es va instal·lar a Madrid per estudiar periodisme. L’any 1948 va tornar a València per dedicar-s’hi. El mateix any, fou reconegut amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
El 1953 va publicar Ciutat a cau d’orella. Dos anys més tard es va casar. Al primer volum el van seguir La nit, Llibre de meravelles, La clau que obri tots els panys, El gran foc dels garbons, etc. Va abastar un ampli ventall de temàtiques: l’amor, la censura, la mort, la por, la guerra, la identitat, la fam o la infantesa. Va morir a València l’any 1993.
Artistes de renom com Ovidi Montllor, Pau Alabajos, Maria Arnal, Marcel Bagés, El Diluvi o Borja Penalba han posat música a la seva poesia. Us en deixem una petita mostra:
https://open.spotify.com/track/6ozUr5UREnZx3AAKu1mSKK?si=00abca885ebc4347
https://open.spotify.com/track/070v5e7doe3VJe0EoDIxFh?si=ba9b306f2dc44de4
Poema del Dia Mundial de la Poesia 2024
XLII
m’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.
m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,
aquell melic,
com la primera dent d’un infant.
Vicent Andrés Estellés , Obra Completa IV [Horacianes], 2017
Més informació sobre la publicació recent de la seva obra completa:
El CNL Osona, jurat al XX Certamen de Lectura Escolar
Els dies 14 i 15 de març, el CNL Osona ha participat com a part del jurat, amb dues representants, en el XX Certamen Escolar de Lectura en Veu Alta, que ha tingut lloc a l’auditori Marià Vila d’Abadal, de Vic.
El Certamen és una iniciativa de la Fundació Enciclopèdia Catalana que té com a missió el foment de la llengua i la cultura, i que organitza conjuntament amb el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. És una de les activitats més reeixides de promoció de la lectura, ja que cada any hi participen més de 1000 centres educatius d’arreu del territori.
Els participants, de Primària i ESO, s’hi agrupen en categories per edats: Grumets vermells, Grumets verds, Timoners, Corsaris i Tropa de Corsaris. Una d’aquestes categories (Timoners) està reservada a alumnat nouvingut.
Durant el mes de març, els Serveis Territorials i els Serveis Educatius del Departament d’Ensenyament, a través dels Centres de Recursos Pedagògics i els equips d’assessors LIC, organitzen les semifinals del Certamen. La iniciativa té com a cloenda una Festa de la Lectura.
Escalfant motors per al 21 de març, Dia Mundial de la Poesia
LASCIATE OGNI SPERANZA, de Mireia Calafell
Surts de la dutxa amb el cabell mullat
i unes ulleres que revelen més del que voldries.
Baixes d’un cinquè i com que encara fas temps
et mires de prop al mirall de l’ascensor.
Et pintes els llavis i, en acabat, fas aquell so
que feia la mare: un petó cap endins
que t’ha agradat rebre, i seductora somrius
mentre t’assalten arrugues que no vols veure:
et tapes la boca amb urgència.
Llavors entre els dits, deixes anar l’alè
i la boira al vidre suavitza expressions
i et tens al davant com en una foto antiga
que amb l’índex redibuixes per tenir els ulls més grans.
Però el viatge s’acaba i abans d’obrir la porta,
poses ordre a les solapes com agafant impuls,
un gest cinematogràfic que accentues
omplint els pulmons, i et dius:
això és el dejà vu de cada matí, i penses:
si visqués al desè tindria el doble de temps
per reinventar-me i preparar el veritable
descens, el que comença aquí, just ara.
Tria d’Alícia Andreu, CNL Osona
El 8M, poesia escrita per dones
Naufragi, de Mireia Calafell (tria d’Alícia Andreu, CNL Osona)
Pel canal obert que deixen les esquenes
baixa com l’aigua el temps de les promeses.
Dormiu i no veieu desfilar els verbs
–còdols que desemboquen a altres mars–:
veureu, fareu, tindreu, viureu, sereu.
No us ho pensàveu, no ho esperàveu,
però el cabal del desencís ha anat pujant
i al llit, sou el que éreu: una parella
que ja no es mulla i va al revés, en desacord,
desfent l’amor, apassionadament.
**
Saps què s’amaga
sota el pacífic verd
vellutat d’arbres?
el roig
què xucla la blanca
flor, per créixer tan fràgil
si no és el foc?
I la muntanya esvelta
tota sola i segura
té a la panxa el tro.
Anna Dodas i Noguer (tria de Núria Tubau, CNL Osona)
**
Plouen vidres
als carrerons de l’ànima.
M’amago entre les ombres
i espio els vianants.
Assaltaré el primer que tingui llum
i li prendré el somriure.
Furt, de Sònia Moll (tria d’Ariadna Viñas, CNL Osona)
Escalfant motors per al 21 de març, Dia Mundial de la Poesia
A Mallorca, durant la guerra civil, de B. Rosselló-Pòrcel (1913-1938)
Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retalles les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s’hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.
(poemari Imitació del foc, 1938)
Tria d’Ariadna Viñas (SLC de Vic)
Nou grup de reforç de lectura a Torelló
L’Oficina de català de Torelló, com Manlleu i Vic, també se suma al foment de la lectura. Les quatre sessions programades, en aquest cas, van començar el 20 de febrer, i s’acabaran el 12 de març.
La Cèlia Panicot és la persona voluntària que les condueix. La lectura escollida ha estat Trampa de foc, en versió lectura fàcil, de l’autora Núria Martí Constans. Desitgem que siguin tot un èxit!
Escalfant motors per al 21 de març, Dia Mundial de la Poesia
Estimada Marta II (de Miquel Martí i Pol, 1929-2003)
Aquests profunds silencis plens de tu,
aquests silencis clars i vehements
tan plens de tu que ja tot hi és sobrer;
aquesta solitud sense després
que compartim fins a esgotar-ne els sons;
aquesta quietud que vulnerem
a penes amb els ulls o bé amb les mans
és un projecte i un acompliment.
Marta, l’embruix de tu m’ha tant sotmès
que ja ni em dol la vida que no visc
i em perdo amb tu per llocs inconeguts
i no hi ha espai entre el teu cos i el meu.
Arribarem al cor de l’espiral
ponts a través, sense temor del vent,
mars a través, esperonats pel foc.
Boja com jo, m’escoltes i somrius.
Tots els camins són bons per fer camí.
Tria d’Antoni Masramon (SLC de Vic)
