RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Entrades amb l'etiqueta ‘comunitat d’aprenentatge’

  • Jo confesso

    Confesso que és la primera vegada que participo en un bloc amb una entrada i que, per tant, ara mateix sento una certa ambivalència: per una banda em fa gràcia, però per una altra em fa molt de respecte. Confesso també que he patit la síndrome del full en blanc, cosa que m’ha estat provocant un cert bloqueig mental que només he pogut superar perquè vull renovar i ser fidel al compromís que he adquirit amb aquesta comunitat d’aprenentatge.

    I això per què? Doncs per una qüestió molt senzilla: perquè formar-ne part em permet debatre, experimentar, créixer, enriquir-me i aprendre de les aportacions d’uns i d’altres, encara que no les comparteixi plenament; em permet repensar constantment, i per tant millorar, la meva tasca docent i també m’ajuda a posar-me en el lloc dels alumnes, cosa que proporciona una informació molt valuosa per no perdre de vista el seu rol.

    Confesso finalment que tot això que acabo d’exposar ha estat un procés gradual, fruit d’una evolució: des de l’escepticisme inicial fins al que jo anomeno l’instant màgic. M’explicaré.

    Quan el Jaume Sans, coordinador d’Ensenyament del Centre, em va proposar de formar part d’aquest grup de treball vaig dir que sí de seguida perquè em va semblar una proposta engrescadora. Posteriorment, reunió rere reunió, a part que necessitava temps per pair la quantitat d’informació que hi abocàvem tots plegats i esperar que fes pòsit, cada cop estava més convençuda que s’hi exposaven uns plantejaments amb els quals jo no hi estaria mai d’acord! Ai las! Que equivocada que estava! Un dia, es va produir l’instant màgic que em va permetre, com a l’Ariadna del laberint, començar a enfilar l’agulla. Aleshores és quan vaig ser capaç de rebre-ho tot com un regal que m’inoculava saba nova per continuar fent camí en aquest viatge, que afegia noves possibilitats a la meva motxilla d’experiències i vivències recollides durant una colla d’anys, que tampoc no vull obviar ni deixar enrere. Estic convençuda que, com tot a la vida, el millor camí és el del mig, l’equilibri.

    I ara per fi, que ja he acabat amb les meves confessions, intentaré repondre a les dues qüestions que se’ns havien plantejat com a tema de l’entrada:

    1. A què em comprometo?

    Com he dit abans, a complir els compromisos adquirits en el grup de treball, cosa que implica, entre d’altres qüestions: potenciar l’autonomia dels aprenents, apostar per l’avaluació reguladora, treballar per tasques.

    2. Què he posat en pràctica?

    En aquest aspecte en concret em sento a l’aula una mica com el Sergi quan diu alguna cosa com: “Senyor, doneu-me ales o traieu-me les ganes de volar” perquè tinc la sensació que tot el que he fet són actuacions aïllades, petites intervencions deslligades. No obstant això, de vegades també penso que els canvis s’han de fer d’una manera gradual i que els alumnes necessiten temps per fer l’evolució que, alhora, també estic fent jo. Tot plegat, a priori, sembla una contradicció, oi?

    A continuació i per concretar exposo algunes de les actuacions dutes a terme:

    -compromisos d’aprenentatge

    -substitució de la prova final dels grups no homologats pel treball de classe (avaluació reguladora)

    -potenciar la motivació dels alumnes.

    -fomentar l’autonomia dels aprenents (sessions de recursos lingüístics en línia, correccions a casa individualment d’exercicis d’ortografia, etc.)

    -valoracions i reflexions personals al final de cada unitat

    -ensenyament per tasques

    -avaluació inicial i establiment per entre tots dels criteris avaluatius de la tasca.

    Per acabar ja, voldria plantejar-vos la qüestió següent: I els alumnes què ens pensen de tot això? Jutgeu-ho vosaltres mateixos despres d’haver llegit alguns comentaris bastant generalitzats:

    “Tot i que no fem tants exercicis repetitius, aprenem i ens ho passem molt bé”

    “És un ensenyament pràctic, no està deslligat”

    “Tenim la sensació que aprenem molt”

    “M’agrada venir a classe perquè a més a més d’aprendre em diverteixo”

    “Al principi, ens va sobtar aquesta manera de fer, però ara estem molt contents”

     

     

     

     

    Article complet

  • D’equip de treball a comunitat d’aprenentatge (I)

     

    Hem constituït un equip de treball amb l’objectiu de formular una proposta de repartiment dels 20 punts. Això amoïnava tota l’Àrea d’Ensenyament ja que s’havien produït certs conflictes –entre companys o bé entre alumnat i professorat– que havien evidenciat que aplicàvem els criteris heterogèniament.  A més,  constatàvem que convivien dos models d’avaluació: n’hi havia que consideraven que la puntuació de curs servia per controlar el rendiment de l’alumnat mentre que d’altres defensaven que havia de servir per motivar-lo. L’aplicació de l’avaluació reguladora, recomanada per la Comissió d’Avaluació, havia ocasionat també bastant malestar i estrès: una part del professorat havia incrementat considerablement el temps de correcció tant d’exercicis com de textos. Això es deu a dues falses creences que tenim els docents sobre l’avaluació:  d’una banda,  el professor, com a autoritat de l’aula, ha de controlar tota la producció de l’alumnat, la qual cosa li suposa una feixuga responsabilitat i una extensa dedicació; i de l’altra es concep que l’avaluació reguladora (formativa) té la mateixa finalitat que la sumativa, però dividida al llarg del curs.

    Per tant, calia emprendre el repte consensuant  un model educatiu en què definíssim per a què ens havia de servir l’avaluació i com aplicaríem la puntuació dels 20 punts en tots els cursos. Ara bé, és curiosa l’evolució –tal com explicarem més endavant– que hem patit a l’hora de tirar endavant aquest projecte. Si ens constituíem en un equip de treball en un principi, al llarg d’aquests mesos ens hem anat transformant en una vertadera comunitat d’aprenentatge. Enumerem els diversos factors que han facilitat aquest canvi.  Mentre seleccionàvem els textos per a la tasca avaluativa i en deduíem els objectius comunicatius, ens va obligar a acordar una metodologia i terminologia comunes. A més, tal com afirma Neus Sanmartí, replantejar-se l’avaluació t’obliga a qüestionar-te la manera de fer les classes. No té cap mena de sentit que orientem l’alumnat a aprendre d’una determinada manera, si després no es reflecteix en la proposta avaluativa. Per consegüent, això ens ha obligat a analitzar i debatre la nostra experiència a l’aula. D’altra banda, fixem objectius  i els assolim. Treballem cooperativament a cada reunió tant en un entorn real com virtual.  La manera com hem redactat aquest article n’és un  bon exemple.

     

     

    Article complet