En Janó, que li deien “La Mandra”, era un d’aquests homes que renyien sovint amb la feina, i qui, tot i amb això, se saben pas passar de res, encara que sigui del bo i de millor.
Amb algunes dotzenes de ganduls com en Janó escampats pel món, n’hi ha prou per conservar dins de la humanitat el llevat de la misèria, i amb ella tots els vicis que la misèria sol comportar.
Desgraciadament per a ell, i ditxosament4 per força altres, ja fa un ramat d’anys que en Janó rosega les malves per la rel5. I, per ésser-vos franc, no puc dir que en morir “La Mandra” va deixar gran recança: seria mentida. Més aviat va deixar el record d’un home que més valia tenir-se’n lluny. No que fos capaç de causar dany a ningú: ni pensament! Però tothom emmatllevava6 i… ja vos ho tornaré l’any que ve…
I com que aquell s’encertava ésser sempre l’any de la Maria Castanya, aquell any mai acabava de venir.
Quan se li demanava el deute, deia pas que es negava a pagar: això mai! Solament com que era tan curt de memòria –qui és que té pas un defecte?- deia que se’n recordava pas, que era com si l’hi treien del cap. I si se’n recordava pas, veiam!, vosaltres mateixos, per què hauríeu volgut que pagués?
També a totes les portes ell havia trucat, i totes li deien: “Déu te’n faci!”
Un dia –ara mireu quina se’n va pensar!– fart d’estiragonyar el diable per la cua7, en Janó se’n va anar a trobar l’ermità de Sant Josep, aquell que li deien en Menjafaves i que en Janó coneixia per haver fet banqueta amb ell, alguna vegada, allí a la taverna d’Els assedegats, on se solien trobar fins aquells qui beuen sense set. [...]
(Rondalla del català septentrional; fragment extret del llibre Rondalles del Vallespir, d’Esteve Casaponce)
4 Afortunadament
5 És mort
6 Manllevava
7 Estiragonyar el diable per la cua: anar de bòlit, fer impossibles
Cap comentari