Prop del palau reial de Barcelona vivia un sabater molt alegre, que es passava tot el dia cantant i treballant. Com que no parava ni un moment va arribar a fer-se pesat i molest al rei, el qual, per treure-se’l del davant i no sentir-lo més, resolgué de donar-li una quantitat de diners perquè pogués viure sense treballar, es comprés una finca i anés a viure lluny, ric i feliç, on els seus cants no el molestessin més.
Doncs bé; quan va ser ric, el sabater va anar-se’n a un lloc molt apartat i va construir-se una casa gran i confortable on va viure sense treballar. Però aquella nova vida no li agradava gens, no s’adaptava al seu temperament.
Vivia sempre amb la por al cos. Tenia por que el robessin; creia que tothom que se li acostava podia ser un lladre; temia que en menjar no l’emmetzinessin; no volia menjar poc per no tornar-se anèmic i no gosava menjar massa perquè no li fes mal. Tot li feia por. Així va ser com va anar canviant aquella alegria de sempre per una tristesa que l’anguniejava i no el deixava viure feliç. En adonar-se, per fi, que la riquesa li era causa de tristors i malestar, va resoldre de tornar els diners al rei i de tornar a la vida pobra però alegre de fer sabates i de cantar tot el dia.
Anà, doncs, a trobar el rei Jaume, li tornà els diners i li explicà el que li passava; que era més feliç sense diners i amb tranquil·litat que no pas amb fortuna i amb inquietud.
El rei el va comprendre i acceptà la proposta del sabater, el qual, fins que no va poder més de tan vell, va fer sabates i va cantar tot el dia, feliç de fer el seu ofici.
(Rondalla en català central; fragment extret del llibre Llegendes populars catalanes, Editorial Miquel A. Salvatella)
Cap comentari